Anita Miltoff finalitza l'enregistrament del seu primer disc 'Gràcia'
dissabte, 11 d’abril del 2009
Anita Miltoff estan a punt de publicar el seu disc de debut arran d'haver guanyat la darrera edició del concurs Enganxa't a la música. Aquest primer treball discografic portarà el nom de 'Gràcia' (Edicions Singulars, 2009) en honor a l'indret o s'ha escrit, composat, assajat i enregistrat. El disc l'ha enregistrat i produït l'Enric Espinet als Estudis Masamara, entre els mesos de novembre de l'any passat i el gener d'enguany, i l'ha masteritzat J.J. Golden a l'Estudi Golden Mastering de California.
El periodista Roger Palà n'ha escrit això:
La primavera exigeix Anita Miltoff
Imagineu que un bon dia Evaristo de La Polla Récords hagués decidit muntar-se una orgia salvatge amb tota la formació d'Esquirols i, a tot plegat, s'hi haguessin afegit els Pogues , Josele Santiago i Jacques Brel recitant “Ne Me Quitte Pas”. Si d'aquest coit múltiple n'hagués pogut néixer alguna criatura vivent, probablement seria bastant semblant a Anita Miltoff .Capitanejats pel cantant, lletrista i compositor Jordi Llurba, Anita Miltoff van debutar l'any 2007 amb un disc que va passar massa desapercebut, com s'esdevé gairebé sempre amb els bons discos en aquest país. Es deia Recordes el 2 d'abril de 2001? (Toff Records), i afortunadament no tothom va passar-hi de llarg: el seu primer senzill, “Apunts”, va guanyar el premi Altaveu 2008 al a millor lletra de cançó. Poc després el grup s'enduia el premi del concurs Enganxa't a la Música.
Aquest reconeixement, sumat al treball constant dels últims anys, ha permès a Anita Miltoff publicar aquesta primavera el seu segon treball, Gràcia (Edicions Singulars). Catorze cançons que són una oda al que queda del barri que els ha vist néixer i créixer, la Gràcia arravalera, “de bodega i places velles”, avui en perill d'extinció davant de l'agressió d'una modernitat que ens sotja implacable rera un falafel prefabricat i unes ulleres de pasta. Per les seves cançons hi desfila l'autèntic barri: l'entranyable bar Canigó, les paperines màgiques del malaguanyat Punto Ciego, les matinades d'empalmada a l'Alegre de Dalt o les cròniques de L'Independent de Gràcia.
Sense desmarcar-se de la seva essència més bàsica –l'estripada, els violins histriònics, la brutor distorsionada d'una guitarra espanyola endollada a un vell amplificador–, Anita Miltoff demostren en el seu nou disc una amplitud de mires i registres envejables. Gran part de la culpa recau en la producció d'Enric Espinet, guitarrista del grup i factòtum dels estudis Masamara. Tenen l'actitud dels vells punks, algun apunt folkie i reminiscències de la chanson francesa. Probablement són l'únic grup català capaç de fer un disc de pop sense ni una sola tornada. Llurba, crooner d'extraradi, desplega la seva poètica tendra i salvatge, com la vida mateixa, que es mostra en la seva plenitud en peces com “Firaires”, dolça oda als obrers i passavolants, “El retrat”, peça inspirada en dos poemes de Robert Graves on sentim la veu profunda d'Alfons Olmo ( VerdCel ), o “Disco Pub”, peça inspirada en la poètica de Gil de Biedma on ressona la veu del cantautor Jordi Boixadós . I de tant en tant, com a “Jo sóc aquell (com Rafael)” o “Supercat”, apareixen els vents, poderosos i arrauxats, de la mà d'Òscar Bas, Alberto Pérez ‘El Jaguar' i Marc Sumo, bregats en bandes com Muchachito Bombo Infierno o Sin Papeles.
Anita Miltoff es resisteixen a passar a la història com a quelcom més que una banda maleïda, desterrada a les clavegueres de l' establishment musical català, on tot allò que s'allunya de l'estàndard és automàticament relegat al sot més profund de l'oblit. Tenen les coordenades necessàries per ubicar-se de ple en la cartografia de la nova escena de pop independent català. Algú se n'adonarà en aquesta nova oportunitat que ens brinden?
Roger Palà
Cap de redacció de la revista Enderrock.
Col·laborador habitual del Setmanari de comunicació directa, el portal d'informació Tranversal Web i la Revista El Temps.
Read more...
La primavera exigeix Anita Miltoff
Imagineu que un bon dia Evaristo de La Polla Récords hagués decidit muntar-se una orgia salvatge amb tota la formació d'Esquirols i, a tot plegat, s'hi haguessin afegit els Pogues , Josele Santiago i Jacques Brel recitant “Ne Me Quitte Pas”. Si d'aquest coit múltiple n'hagués pogut néixer alguna criatura vivent, probablement seria bastant semblant a Anita Miltoff .Capitanejats pel cantant, lletrista i compositor Jordi Llurba, Anita Miltoff van debutar l'any 2007 amb un disc que va passar massa desapercebut, com s'esdevé gairebé sempre amb els bons discos en aquest país. Es deia Recordes el 2 d'abril de 2001? (Toff Records), i afortunadament no tothom va passar-hi de llarg: el seu primer senzill, “Apunts”, va guanyar el premi Altaveu 2008 al a millor lletra de cançó. Poc després el grup s'enduia el premi del concurs Enganxa't a la Música.
Aquest reconeixement, sumat al treball constant dels últims anys, ha permès a Anita Miltoff publicar aquesta primavera el seu segon treball, Gràcia (Edicions Singulars). Catorze cançons que són una oda al que queda del barri que els ha vist néixer i créixer, la Gràcia arravalera, “de bodega i places velles”, avui en perill d'extinció davant de l'agressió d'una modernitat que ens sotja implacable rera un falafel prefabricat i unes ulleres de pasta. Per les seves cançons hi desfila l'autèntic barri: l'entranyable bar Canigó, les paperines màgiques del malaguanyat Punto Ciego, les matinades d'empalmada a l'Alegre de Dalt o les cròniques de L'Independent de Gràcia.
Sense desmarcar-se de la seva essència més bàsica –l'estripada, els violins histriònics, la brutor distorsionada d'una guitarra espanyola endollada a un vell amplificador–, Anita Miltoff demostren en el seu nou disc una amplitud de mires i registres envejables. Gran part de la culpa recau en la producció d'Enric Espinet, guitarrista del grup i factòtum dels estudis Masamara. Tenen l'actitud dels vells punks, algun apunt folkie i reminiscències de la chanson francesa. Probablement són l'únic grup català capaç de fer un disc de pop sense ni una sola tornada. Llurba, crooner d'extraradi, desplega la seva poètica tendra i salvatge, com la vida mateixa, que es mostra en la seva plenitud en peces com “Firaires”, dolça oda als obrers i passavolants, “El retrat”, peça inspirada en dos poemes de Robert Graves on sentim la veu profunda d'Alfons Olmo ( VerdCel ), o “Disco Pub”, peça inspirada en la poètica de Gil de Biedma on ressona la veu del cantautor Jordi Boixadós . I de tant en tant, com a “Jo sóc aquell (com Rafael)” o “Supercat”, apareixen els vents, poderosos i arrauxats, de la mà d'Òscar Bas, Alberto Pérez ‘El Jaguar' i Marc Sumo, bregats en bandes com Muchachito Bombo Infierno o Sin Papeles.
Anita Miltoff es resisteixen a passar a la història com a quelcom més que una banda maleïda, desterrada a les clavegueres de l' establishment musical català, on tot allò que s'allunya de l'estàndard és automàticament relegat al sot més profund de l'oblit. Tenen les coordenades necessàries per ubicar-se de ple en la cartografia de la nova escena de pop independent català. Algú se n'adonarà en aquesta nova oportunitat que ens brinden?
Roger Palà
Cap de redacció de la revista Enderrock.
Col·laborador habitual del Setmanari de comunicació directa, el portal d'informació Tranversal Web i la Revista El Temps.
